dissabte, 28
/ agost / 2010
Amb un xic de tramuntana, sembla que es respira millor. I, amb la tramuntana,
han fugit de cop la majoria dels turistes. La vila es va buidant i transformant
com a l’acabament d’una obra en un teatre. Tinc el dia tranquil i em permet
enllestir la preparació del web i fer una mica d’endreça. M’assabento de la mort
(a Barcelona el 18 d’agost) de Carles Hug de Borbó Parma (1930 – 2010), el
darrer pretendent carlista a la corona, si bé ja té hereu. Com tot el carlisme,
en no voler fondre’s amb el despòtic franquisme i el seu nefast Movimiento, el
seu pare perdé la possibilitat d’ocupar el tron. Però també molts carlins
giraren l’esquena a Carles Hug per les seves opcions en pro del que s’anomenà
socialisme autogestionari. El profranquista Sixto volia suplir el lideratge de
Carles Hug. Alguns dels pocs partidaris de Sixto, emparats per Fraga, el 1976
van disparar contra els assistents a l’aplec de Montejurra (amb dues víctimes),
on participaven molts partidaris de Carles Hug. Els carlins s’allunyaren
definitivament de les postures franquistes sense acabar d’acceptar Carles Hug.
Aquesta línea venia marcada especialment per l’auto anomenada Regència Nacional
d’Estella, liderada per Maurici de Sibate. Considero el carlisme com una mena
d’anarquisme cristià que fonamenta les relacions socials en l’autogestió que,
partint de la base, es configura en els pobles i nacions que es van confederan
entre ells: una proposta més pròpia dels dels Habsburg que dels Borbó, més
donats al regalisme centralista. No és res d’estrany que Carles Marx temés
aquesta possibilitat. Queda clar que és un moviment difícil de cohesionar i de
presentar-se com una alternativa en l’actual forta partitocràcia coronada hereva
del franquisme i òbviament clarament conformista i servil del capitalisme més
salvatgement lliberal. L’organista dels dissabtes, en Teo, és un bon violinista
hongarès. Em comenta que coneix molt bons músics hongaresos gitanos i li sorprèn
i reprova la decisió de Sarkozy, que precisament procedeix d’una família gitana
hongaresa. Es veu que la sogra de Sarkozy el tracta, amb menyspreu, com a
“gitano hongarès”. Ben bé que, com deia en Salvador Espriu, qui perd les arrels,
perd la identitat (o sigui, la dignitat). Abans de la missa anticipada en Josep
Arévalo i la Sílvia, la seva muller, m’obsequien amb el llibre que ells van a
ajudar a preparar MOSSÈN LLUÍS FERRET I ALTISENCH, APÒSTOL DE JESÚS,
miscel•lània de reconeixement i homenatge al que va ser rector d’Olesa de
Montserrat on hi deixà una forta petjada (Olesa, 2010). És una mostra més de la
gran quantitat de llibres dedicats a capellans que han treballat al servei de
les parròquies d’aquest país. Quan acabo la celebració acomiado feligresos
flotants que han participat a les celebracions aquests darrers dies, els
agraeixo la seva participació i la seva col•laboració a la vida parroquial, els
desitjo un bon retorn cap a la seva llar, els demano que es recordin de la
nostra parròquia. A la sortida ens saludem diverses famílies: Ignasi Canela,
Santiago Estaun, Garcia Ureta de Badalona, García Durán d’Olesa... En Francesc,
ja tot un home fet i refet, em comenta satisfet la seva estada a la Universitat
de Prada de Conflent i la participació als tallers de biodiversitat, de japonès,
de filosofia...
diumenge, 29 / agost / 2010
És clar que la festa de la Degollació de Sant Joan Baptista assumeix també una
significació ben simbòlica en el calendari solar. Ben bé que sembla que li hagin
tallat el cap a la força estival del sol: la dansa del temps és inexorable i
exigeix el seu tribut. Ara que es comença a parlar de la data de les eleccions
al Parlament de Catalunya, recordo que aquest estiu un personatge coneixedor de
polítics clau del país em comentà que Montilla esgotarà el seu mandat fins al
final i així obligaria CiU votar contra els pressupostos generals de l’estat en
contra del PSOE: seria la freda venjança que el president serviria a Zapatero i,
de rebot, a CiU. És interessant el reportatge d’en Xavier Valeri ELS ÚLTIMS
CARLINS. També llegeixo una bona informació de l’Associació AKAN que acull uns
60 immigrants cada any. La Lluïsa Geronès n’és la principal promotora. A les
misses parlo del llibre de Philippe Barbarin i de Luc Ferry ¿QUIN FUTUR PER AL
CRISTIANISME? (Fragmenta editorial) i diverses persones em venen a demanar la
referència exacta, entre altres un alemany, que si bé li dic que el pot trobar
en francès, em contesta que entén perfectament el català. Dino a Banyoles i, a
taula, comentem la mort d’en Carles Hug. Sembla que feia estades a la Costa
Brava.
dilluns, 30 / agost / 2010
L’Oriol Domingo ressenya una homilia de la missa d’ahir i que escoltà a El
Vendrell. M’identifico amb el contingut. És el centenari del naixement d’en
Màrius Torres: “No ens aturem als temples on altres pelegrins arriben al llindar
de la teva presència. No volem la teva ombra; volem la teva essència, Pare de
l’infinit que tots portem a dins”. La Margarida està assajant a l’orgue omplint
l’església de bells sons. En Carles, tècnic de RIFER, ve per col•locar el nou
rellotge de la Vila. Vaig a concelebrar a l’ofici de santa Rosa, a Llafranc.
Presideix i predica el Bisbe Francesc. L’Ernest Zaragoza ens obsequia amb el seu
nou llibre REFLEXIONS DES DE LA FE II. Renoi, no se pas com s’ho fa: els treu
com xurros. Retorno a Palafrugell perquè el tècnic em comenti el funcionament
del maquinari del nou rellotge. Li demano si l’empresa disposa d’algun
dispositiu per localitzar campanes perdudes ja que no n’apareix una que
desaparegué de l’espadanya de l’església de l’Hospital fa uns tres anys. Amb el
Bisbe i els companys, dinem plegats i frugalment. Se’m comenta cordialment
algunes queixes del Diari del Rector: que si em manifesto nacionalista, que si
sóc imprudent parlant de pinacoteques particulars, que si parlo massa d’àpats...
Referent al darrer punt, recordo si s’escapcessin dels textos evangèlics els
episodis on Jesús es presenta realitzant algun àpat, ¿com quedaria el missatge
evangèlic? Referent a les pinacoteques, crec que no he donat indicacions de les
cases on les he vist i, a més, un amfitrió manifestava la seva satisfacció
perquè parlava de la seva casa. Amb sornegueria algú em diu que, és clar, segons
algú només hi hauria de posar que faig la litúrgia de les hores, que celebro la
missa, que confesso, que dic el rosari... I guardar-me els comentaris personals
per mi mateix. Però que recordi que els brams d’ase no pugen pas al cel. Quan
vaig a l’església, s’acomiada el tècnic que ha instal•lat el nou rellotge.
Després de la missa faig un bon tritlleig celebrant que el rellotge de la Vila
ja funciona de nou després de 376 dies de deixar de fer-ho. Però el tècnic no
m’ha donat cap recepta per trobar la campana perduda de l’església de
l’Hospital.
dimarts, 31 / agost / 2010
Envio a la Catedral de Girona alguna informació que m’han demanat sobre sant
Martirià: fonamentalment els estudis de Mn. Lluís G. Constans i del P. Francesc
X. Butinyà. Fa fresca. Amb una colla de voluntaris, col•loquem la imatge de la
Mare de Déu dels Dolors a la seva fornícula habitual de l’església de
l’Hospital: amb la lluminositat natural que li ve del darrera queda resplendent.
Em preparo el dinar (una amanida i un parell de tallets de llom) i dino al pis,
avui tot sol. A la tarda ve l’electricista a preparar la instal•lació per l’aula
de informàtica del Casal. Un parell de bordegassos d’uns 15 s’enfilen a la
visera del Casal a la placeta del carrer Caritat: no sembla que portin bones
intencions. En Martí, quan els veu, els venta quatre crits. Quan passa una
patrulla de la policia, surten cames a cuita pel carrer Quatre Cases. N’he
etzibat quatre de fresques a un que se les dóna de gall i que ha esvalotat la
feligresia de cada dia i habitual de tot l’any. Al sortir de missa, ve a
saludar-me en Pere Joan Sureda i em diu que farà arribar-me el llibre que dedicà
al seu pare DEL BRESSOL A LA CUNETA, la vida d’un bon militant de la Federació
de Joves Cristians de Catalunya (FJCC) assassinat el 1936: una vida i un martiri
que reflexa perdó, esperança, Evangeli. El rellotge va funcionant bé. Espero que
vagi funcionant bé, almenys tant com l’altre: uns 16 anys. Ves a saber on seré!.
Però, de la campana de l’església de l’Hospital, re de re.
Dimecres, 1 / setembre / 2010
L’Antoni Dalmau parla de l’obra d’en Narcís Comadira en ocasió de l’exposició de
pintures seves al Museu de Montserrat. En Jordi Creus, comenta encertadament la
polèmica de les obres d’art del Museu Episcopal de Lleida que, de fet, s’origina
en la lamentable i desencertada “divisió de la diòcesi de Lleida a favor del
bisbat de Barbastre Montsó amb arguments clarament polítics que no tenien en
compte els vincles socials, humans i culturals d’una diòcesi amb més de
vuit-cents anys d’història”. La Pilar Rahola tira amb berlina als de les ongs
progres. L’Oriol Domingo comenta que “Benet XVI felicità els ciutadans d’Ucraïna
en el 19è aniversari de la independència del país. Ha enviat un telegrama al
president Viktor Yanukovych. El Parlament d’aquesta nació aprovà la Declaració
de Independència el 24 d’agost de 1991”. Per tant, la felicitació papal una
vegada més òbviament posa en evidència que la lluita per la sobirania no és
pecat. Mn. Josep m’ha encomanat que prediqui a la festa de sant Llop a Sant
Antoni de Calonge. A partir de la propagació de la devoció a sant Llop, faig una
reflexió entorn de les arrels cristianes de Catalunya, peculiars, diferenciades
i singulars, partint del document que publicaren els nostres bisbes ara fa 25
anys ARRELCS CRISTIANES DE CATALUNYA. També plantejo com fer-se present a la
societat del nostres dies i com afrontar cada situació des d’una actitud de fe
joiosa, d’esperança engrescadora i d’amor generós. Mentre dinem plegats, parlem
del traspàs de Mn. Raimon Panikkar, dels lamentables moviments ultraconservadors
Lumen Dei i Legionaris de Crist, dels processos de canonització... Quan vaig a
l’església em trobo amb la Isabel que em presenta el seu hereu procedent de
Bangladesh (on em diu estava tan ben atès per germanes de la Caritat de la
romanesa Gna. Teresa de Calcuta). Després de la missa vespertina atenc la
sol•licitud de bateig d’un nadó de pares argentins. La interculturalitat i la
globalització estan garantits a tots nivells.
Dijous, 2 / setembre / 2010
Hi ha tres exèquies: les de la Mercedes, les de l’Emili i les d’en Lluís. Em
toca centrar-me uns dies en la rectoria, posar al dia la feina de despatx,
endreçar paperassa... Hi ha alguna capsa amb papers de més de cinc anys enrera,
d’abans d’arreglar la rectoria. Després es traslladà tot a dalt del Casal i allà
s’acumularen més papers. I després es retornà tot a la rectoria sense que
deixessin d’arribar més papers per anar classificant i anar endreçant tot. Es fa
feixuc anar triant però també hi ha petites sorpreses agradables trobant papers
que no sabia pas on anar a cercar-los. Espero que ben aviat ho tingui tot
enllestit i endreçat.
Divendres, 3 / setembre / 2010
És interessant la reflexió entorn la situació política que escriu l’Antoni
Puigverd. 4 dels tapissos de Rafael procedents del Vaticà s’exposaran al
Victoria & Albert de Londres en ocasió de la visita de Benet XVI al Regne Unit.
Stephen Hawking sempre ha exclòs Déu com a creador de l’univers: és obvi. Com si
el concepte del Creador fos un concepte científic! També l’exclou qualsevol
ginecòleg en la gestació d’un fill. Descobrir Déu Creador s’acull a un nivell
ben diferent de qualsevol plantejament científic. Els fusters venen a reparar
una persiana de la sala de reunions de la rectoria. L’electricista enllesteix la
instal•lació elèctrica de l’aula d’informàtica del reforç escolar al Casal.
També repassa i repara un endoll de la rectoria que feia fals contacte. Amb el
moble vitrina modernista que van portar-me per la sala d’espera, haig de canviar
la disposició dels altres mobles i de tota la saleta perquè no quedi atapeïda.
Ara hi ha tres butaques decó, un canapè alfonsí, dues cadires de caoba
isabelines i una taula catalana: gairebé una mini exposició de mobles. A les
parets hi van un quadre fotografia de Palafrugell regalat per les catequistes fa
un parell d’anys i un Sant Sopar pintat per en Creixans. A la tarda, caminant,
vaig fins el Geriàtric a celebrar al missa. Hi ha ancians provinents de Begur,
de Palamós, de Mont-ras, de Pals, de Sant Antoni de Calonge... a més dels que
provenen de Palafrugell i dels que provenen de diversos pobles d’Andalusia però
que fa anys van venir a treballar per aquí. De retorn vull passar a saludar una
família equatoriana que aquesta setmana se’ls morí d’accident un fill d’uns 17
anys, però no els trobo a casa. La missa vespertina és la pròpia dels primers
divendres . Distribueixo la comunió també amb el Vi, si bé he estat uns mesos
sense fer-ho. Algunes feligreses se’m van revoltar i van regalar-me una ampolla
de vi perquè ho fes de nou. Ja procuro que, amb la indicció, la Sagrada Forma
quedi ben sucada de Vi. I tothom content. Jesús, amb el Pa, esdevé aliment, i
amb el Vi, esdevé goig i vida